DUATLÓ IGUALADA: ELS MÉS PETITS DEL CLUB TAMBÉ HAN COMENÇAT LA TEMPORADA

El passat diumenge 21 es va celebrar a Igualada la 2ª Duatló Infantil Ciutat d’Igualada. Un bon grapat de representants odenencs es van presentar amb la intenció de passar un bon matí acompanyats de pares i mares.

Desprès de veure la espectacularitat de la prova per part dels professionals, els menuts van començar a preparar-se i amb ajuda van començar a col·locar les bicicletes en les barres per començar les proves corresponents.

Amb les indicacions de l’speaker tothom va parar molta atenció per no perdre’s detall del funcionament de la prova.

Per raons que encara no sabem, els organitzadors de la prova van decidir que en la primera cursa formessin part els nens/es entre 6 i 9 anys i a la següent els nens/es entre 10 i 14. Això va suposar que l’Amaru fos l’únic representant odenenc que sortiria amb els més grans, en aquell moment els nervis se li van agafar a l’estomac i en un principi va decidir prendre sortida amb els mes petits.

Amb paraules de suport de la mare, el pare i mes companys, va decidir sortir a la que li corresponia.

Es va donar inici de la prova del petits, Òdena contava amb la participació d’en Pau i Martí Gubern, en Bernat i Miquel Gil, en Pablo Nuncio, en Lluc Farrés i en Jan Rubio.

Donat el tret de sortida, comencen a córrer com una exhalació i en Pau Gubern es posa en segona posició, arriben a la zona de transició i prenen el casc, la bici, els nervis, que no puc passar, que rellisco, que si pujo, que si no puc!!

Encara van arribant corredors mentre en Pau i en Bernant ja caminen amb la bici, Pau ha perdut una posició i Bernant es situa cinquè.

Apreteuuuuuuuu!!!

Tothom dels nervis, allà apareix en Martí, en Miquel, el Pablo, el Jan (al seu ritme, eh?), el Lluc, mare meva, vinga Lluuuuuuucccc!!!!

Al fons es veu en Pau que no ha deixat la tercera posició i en Bernat cinquè, quina canya!!!

De nou zona de transició, tiro la bici, el casc, el que sigui i torna a córrer, només son uns quants metres, Sílviaaaa que va terceeeeer!!!!

Al final Pau tercer, Bernat cinquè i la resta entre la meitat o una mica més enrere. Tots contentíssims…

Hora de la prova de l’Amaru, línia de sortida i per no molestar a la resta es col·loca darrere les nenes, en segona línia (quina poca vista!!!).

De nou tret de sortida. Ara entrepusso amb les nenes (normal fill meu), cap a un costat i comença a avançar, primera corba i un tio de 3 metres o més d’alçada que ja destaca i l’Amaru apareix a la meitat del grup.

Ostres no m’havia fixat de la llargada de la pista, ha de donar una volta i mitja fins arribar a la zona de transició. Passa per davant dels “cheeleaders” d’Òdena, vinga Amaruuuuu!

Va avançant posicions, no gaires però avança. Zona de canvi, agafa el casc, li donen la bici i a córrer fins arribar on ja pot pujar. Salta al damunt i primeres pedalades, la relació no és la correcta i comença a canviar, la cadena que li fa un estrany, però es col·loca tota sola.

La càmera del pare treu fum i els companys i acompanyants a peu de pista no paren de cridar. Comença a agafar força, comença a avançar, comença a agafar un ritme “infernal”!! Es col·loca tercer, passa per davant nostre, no m’ho puc creure, el pare entre la càmera i els crits sembla boig. Li queda encara un tros amb la bici i tota una volta sencera a peu, no aguantarà…

Arriba a la zona de transició, no es capaç de baixar del tot de la bici, un peu al pedal i l’altre a terra durant uns metres, per fi arriba, es treu el casc, entrega la bici i comença a córrer, torna a passar per davant nostre i enganxat un “monstre” que se’l menjarà en no res, vinga nen apretaaaaaa!!!!!

Buff, una volta sencera, no pot aguantar, es impossible, desapareix darrera la corba, quan surt d’ella encara va per davant del “monstre” i sembla que li treu un trosset més!!

Pum, pum, pum, el cor ens batega a 5.000rpm. El tio agafa avantatge, vinga, vinga, vinga… Al mig de la segona corba i conserva la distància, quina passada, esteu veient?????? Enfila la recta i encara estan sortint corredors que acaben de deixar la bici i els enganxarà. Un senyor surt al mig del tartam i separa els que venen dels que surten i l’Amaru que ja està a la nostra alçada. Amaruuuuuuuu, apretaaaaaaaa, que vas terceeeeeeeerrrrrr!!!!!!

Quinze, tretze, onze, nou, set, cinc, tres, dos, un metre per arribar i, i, i, i passa per davant dels organitzadors que esperen als corredor per adona’ls-hi la medalla commemorativa i ni se’l miren!!!!

Quan agafa la bossa de regal i el got amb la llimonada ja ve de tornada i li preguntem. Que no t’han donat medalla? No!!

Vine! Escolti, el nen a arribat tercer, li donen medalla o no? Si es clar, té maco, molt bé!!

Els odenencs que s’acosten, el feliciten, l’abracen…

Escolti senyora una pregunta! Els nens no tenen trofeu oi? No senyor, no, ho sento!!

La expedició odenenca es comença a retirar, encara no sabem si hi haurà trofeu o no, es que hi han tants!!!

Comencen a pujar els adults, Melcior Mauri i Ivan Raña entre ells, Ivan a quedat primer absolut, quin “monstre”!!

Doncs no, no hi havia trofeu pels menuts. En Melcior que està al nostre costat amb les seves companyes (una morena i una Massi).

Mauri, et fa res que el nen es faci una foto amb tu? En absolut, vine!!

Gràcies Mauri, un plaer!!!