RUTA PELS VOLTANS DE MONACO (CARRETERA)

Aquest passat cap de setmana vaig estar treballant a Mónaco, on corrien les World Series by Renault, coincidint amb el Gran Premi de F1. Com cada any, la nostra categoria no corre els divendres (només dijous, dissabte i diumenge), i amb vista a aprofitar la tarda vaig prendre la bicicleta de carretera a veure si podia aprofitar una estoneta per pujar alguna d’aquelles muntanyes que rodegen la ciutat-estat fins al punt de fer-la una mica claustrofòbica. Sempre que hi havia anat pensava que algun dia hauria de pujar aquelles carreteres plenes de curves i pendent que et porten de dalt de la muntanya en  territori francès fins a la vora del mar, ja territori de Mónaco. Així doncs divendres a la tarda, després d’acabar la feina, i una mica cansat perque el cotxe que porto havia tingut un bon accident en la sessió d’entrenaments lliures, decideixo posar-me el maillot i anar a fer una volta. 

Començo, com no, fent una volta al circuit. La primera meitat la faig molt bé, només hi ha alguns aficionats mirant i hi ha pista lliure, mai millor dit. Quan arribo a la zona de boxes, el circuit esta ple de gent que menja en les taules que hi ha muntades a sobre la pista! Haig d’anar a poc a poc per passar per la vora. Més endavant la pista té una zona que s’obre al transit, i a aquesta hora esta tot colapsat de cotxes, sembla que vagi pel mig de Barcelona, això si, envoltat de super esportius i cotxes de luxe. Aviat marxo del col·lapse i agafo una carretera que conec que ja em comença a fer guanyar desnivell. Poc a poc tots els edificis enormes que abans mirava cap amunt , ara em queden a l’altura, i després ja els miro cap a baix. Sense adonar-me’n, ja fa una estona que estic en territori francès. La carretera comença a serpentejar, però el desnivell no és molt pronunciat, sempre entre un 4 i un 7%, així que vaig còmode. Les vistes acompanyen, a l’esquerre la ciutat d’edificis enormes i el mar, i a la dreta muntanya. Vaig fent via fins que arribo al primer cim, a 610 metres d’altura, i estic just a davant del mar! Quina vista! Un cop alla decideixo continuar, que ara toca camí més planer i tampoc vull cansar-me massa, que demà haig de llevar-me ben d’hora ben d’hora. Ja he passat els pobles Beausoleil, La Turbie i Eze decideixo fer mitja volta a l’arribar al Parc Naturel de la Grand Corniche, que em queda una estoneta fins l’hotel, però per sort molta baixada. A ritme ràpid desfaig part del camí, parant de tant en tant a observar el paisatge. Un cop a baix ja no em poso en tot l’enrenou que es mou a Mónaco i enfilo dos pobles més enllà cap a Roquebrune, on tenim l’hotel. Dutxa merescuda després de 52 km, un ascens de 865 metres, en gran part concentrat en una sola pujada i un 13% de pendent màxima. Cap a sopar que paga el jefe!!