El Open BTT Òdena de 2012 es
impossible que deixi indiferent a ningú. Uns destacaran el magnífic circuit,
molt variat i amb molt bones vistes i altres la duresa d'alguns trams que el
Jordi Calzinaens va preparar. Però al final el que queda i compte es el
patiment d'un sol de justícia, l'esforç de superació davant un circuit exigent
i la satisfacció d’acabar el recorregut.
Eren les 9 del matí i ja feia un
sol terrible que feia presagiar molta calor, ens trobem a la plaça per fer la
pedalada el Kiko, Sergio, Jero, Alex, Gabriel, Jaume Xaus i el Artur per donar
ànims, cosa que cal agrair-li. Comentem el circuit i el Kiko alerta de la part
final del Puig Aguilera que caldrà regular i tombà que gira.
Fem la sortida junts però
d’entrada el Kiko i el Alex posen la directa i els perdem de vista mentre el
Sergio i jo mirem d’anar a bon ritme ja que era quasi tot pista. El fort ritme i la calor fa que les meves sensacions
no siguin gaire bones. Arribats al primer avituallament el Sergio surt abans
que jo, que rellisco a la baixada i em dono un fort cop al turmell amb la
mateixa bici,això fa que el perdi de vista i ja no ens trobem mes, al fer ell
la volta curta. En arribar al trencall
dels dos circuits estic temptat de fer el curt però resisteixo la temptació i giro
cap el corriol de pujada direcció Maians. Aquest tram fins Maians es molt
trenca cames, m’acaba l’aigua i em fa desitjar arribar a l’avituallament com si
fos un oasis al mig del desert. Ja una mica recuperat passat l’avituallament queda
el Puig Aguilera primer de baixada i després a pujar per la banda de
Castellolí, novament les passo fotudes i en arribar al mirador d’Òdena em trec
tot pes de sobre i penso fins i tot en trucar a la Merkel per que en vingui a rescatar
del dèficit de hidratació que tinc. Però 5 minuts estirat a la ombra em normalitza
una mica i total ja no queda molt, estic d’alt el Puig Aguilera i veig Òdena a sota. Així que em mentalitzo i
tiro amunt, però als 200m m’adono que m’he deixat el mòbil al mirador i reculo
a buscar-ho fent 400m de propina. Baixant la trialera de la punta torno a
relliscar picant amb el genoll a terra, però ja estic determinat a aguantar el
que faci falta i faig l’ultima pujada fins passar la zeta més a peu que a sobre
la bici per ja enfilar la baixada al Raval d’Aguilera i finalment arribar mig
desmaiat per la calor a la plaça. En veurem arribar el Kiko s’acosta i m’ajuda
amb la bici mentre jo només penso en veurem la Cola cola i en una dutxa freda.
Puc assegurar que es la pedalada que se m’ha fet més dura no tant pel recorregut
si no pel cop de calor, però al final el que compte es superar les dificultats
i arribar al final.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada