LA MONTSERRATINA

El passat diumenge 30 ens vem trobar a la plaça d’Òdena el Kiko, el Josep Mª, el Ramon, el David Rubio, el Jaume Xaus, el Jaume Tort, el Jero, l’Alex i jo, tota una bona colla, disposats a fer la Montserratina, alguns per seguir fidels a la tradició i altres com jo que s’estrenaven a la cita.

Haviem quedat d’hora, a les 8:00 del matí, però el canvi a l’horari d’hivern ens havia regalat una horeta més per descansar al llit.

Després de debatre sobre l’equipació que ha triat cadascú (hi ha desde maillots curts, llargs, manguitos i fins i tot impermeables! doncs hi ha algun previsor que diu que a Montserrat la cosa es posa negra de seguida) decidim anar tirant, i agafem el cami de la Raval d’Aguilera, arribem fins al corriol de la telefònica que ens porta a la rotonda de Maians. Allà seguim pedalant i arribem a Sant Pau de la Guàrdia, on trenquem a l’esquerra per seguir el camí que ens portarà pràcticament fins a can Massana. A partir d’aqui, toca carretera fins a Montserrat així que anem tirant. Hi ha una boira densa que pràcticament no et deixa veure més de 2 curves, i al cap d’uns metres ja tenim els guants molls, el manillar també i cal anar amb compte, doncs els frens comencen a grinyolar per la humitat. Sense cap contratemps arribem a dalt. No són ni les 10:00, però hi comença a haver aglomeració de ciclistes, entre mountain-bikers i ‘ruteros’. Ens donen un tiquet perque recollim el pin commemoratiu de la cita, tot i que alguns haguéssim preferit un tiquet per una botifarra!!! Dit i fet recollim el pin i cap a esmorzar!! Quan sortim del bar, ens adonem que fa un fred considerable, així que decidim començar a pedalar ràpid per agafar temperatura. Comencem a desfer el camí exactament a l’inversa i aviat arribem a prop del puig Aguilera. Com que és d’hora agafem algun caminillo per arribar a una de les trialeres del recorregut Anbaso d’Òdena. El kiko ens fa de sherpa i ens posem mans a la massa. Ens assegura que passarem per trialeres guapes però 100% ciclables. El Jaume Xaus, però, posa en dubte el concepte que té el Kiko de ‘ciclabilitat’. Després intentem fer algun tros més però ens desubiquem temporalment amb tot el fotimer de canvis que hi ha hagut amb la construcció de la carretera de Manresa. Acabem agafant un camí que puja com l’Euribor en plena bombolla immobiliària i ens fa suar a tots  el que no haviem fet durant els trossos de carretera. Al final anem a parar a dalt del Puig Aguilera i acabem fent la baixada ràpida pel camí que va a la Raval. Entrem a Puig Rabat a fer una mini trialera de despedida que ens ensenya el Josep Mª, i... cadascú cap a casa seva!!

No ens posem d’acord a l’hora de determinar quans km hem fet en total, sembla ser que cadascú porta el contaquilòmetres configurat a modo ‘casero’, però vindrien a ser uns 60 i pico.