OPEN BTT ST VICENÇ DELS HORTS

Aquest passat diumenge uns quants del club vem optar per participar en l’última cita de l’any de l’Open BTT Tour (el que abans era l’Open Natura). Ens vem vem reunir a un quart de nou tot fent un cafè al Cruce el Jaume Xaus, el Sergio, el Kiko i jo (Artur). De seguida vem anar tirant cap a Sant Vicenç dels Horts, municipi que acollia la prova que tancava el calendari.

Cal a dir que anavem 4 persones i quatre bicis en el cotxe del Kiko!! Això si que és aprofitament de l’espai!

Un cop allà el Jaume i jo ens encarreguem de recollir dorsals i el Kiko i el Sergio s’ocupen d’anar baixant bicis. Ens apropem cap a la zona de la sortida i  ens n’adonem que és cert que l’Open BTT és una de les pedalades més multitudinàries del país. Hi ha bicis i ciclistes per parar un tren! Ens posem per un lateral de la plaça on es fa la sortida, ja que és impossible arribar a la fila de sota de l’arc, i parlem que cadascú vagi tirant al seu ritme i que ja ens trobarem a la meta. Decidit, engego el pulsòmetre, i vec que comença a fer coses extranyes fins que la pantalla es para.  Comencem bé! Penso. Em sembla que s’ha acabat la pila. Una altra cursa sense pulsòmetre i sense contaquilòmetres, no mola, ja em va passar a la primera Anbaso en la que vaig participar i se’m va fer etern. Bé, penso, hauré de pedalar ‘per sensacions’ com diuen que fan alguns professionals, jejeje.

A les 10:00h, sortida neutralitzada pels carrers del poble i de seguida comencem a enfilar una pujada asfaltada duríssima cap a una urbanització propera. Fins al cap d’algun quilòmetre no abandonem l’asfalt, i fins al cap de varis, la primera pujada, que s’ha fet dura. La gent ja s’ha anat ordenant cadascú al seu lloc i el temps que al principi semblava fred ara fa una temperatura agradable i fins i tot pasem calor quan el sol ens toca de ple.

Jo he començat  sense apretar més del que podia, i aviat he vist que era més ràpid que la gent que tenia a prop. Conscient que tinc com a mínim 40 ciclistes davant meu començo a apretar ja que tinc com a objectiu quedar entre els 30 primers. Encara que no ho sembli a primera vista, tot i estar a costat de Barcelona, l’indret esta ple de muntanyes i hi ha un munt de camins i corriols per on transcorren els 31 km de la prova, i que ens posen a prova fent-nos superar un desnivell positiu de 1000 metres!! En algunes de les pujades no ho dubto ni un moment que la faré amb el plat petit, Déu ni dó quines rampes!

Així doncs passo el primer avituallament i calculo que portem 10 km. He d’apretar penso. Dit i fet arribo al segon avituallament al km 20. Ja he rodat sol alguns moments i de tant en tant atrapo a algú, anant recuperant posicions. A partir d’aquí vé la pujada més dura del recorregut, una autèntica paret, sobre asfalt. Vaig en un grup de tres ciclistes i a un d’ells se li parteix la cadena. Com que no porta tronxa li deixo el meu. Era un noi que havia conegut d’altres carreres, ja me’l tornarà a la meta. Vaig tirant que m’han passant alguns ciclistes. Ja queden pocs quilòmetres i estic prou cansat, però haig de fer un esforç conscient que estic entre els 20 primers. Ja a punt d’arribar, veient els carrers a la falda de la muntanya que estic baixant, torna aparèixer el fantasme del gafisme que sempre em persegueix i caic a terra. No entenc què ha passat, però estic bé. A l’agafar la bici vec que he rebentat la càmara de davant. Merda!! Per un moment decideixo abandonar i arribar caminant a meta, que deu estar a 1  o 2 quilòmetres. Pensant-ho bé, opto per muntar una càmara, que per algo porto el taller mòbil! Em quedo amb el dorsal del primer que m’adelanta per veure on hauria quedat. Un cop reparada la roda enfilo cap a meta i arribo en 1h i 46 minuts, i en la posicó 34!! Llàstima de la punxada, sinó hauria fet el 20è.

Al cap d’una estoneta arriben el Kiko 93è, el Jaume i el Sergio. També contents del recorregut i de l’experiència, tot i que el Sergio decideix fer cas omís a un policia que indicava un canvi de camí entrant a una urbanització i fa una modificació casolana del traçat afegint uns centenars de metres més. El poli encara està preguntant-se: quien será el tio este que le digo a la izquierda y se va recto!!!! Jajajaja!

També cal destacar que el Sergio va ajudar a reparar la cadena  al tio que jo li havia deixat el tronxa, que ja portava uns quants minuts intentant-ho sense aconseguir-ho i que estava a punt de tirar la bici pel barranc de la desesperació.

Recollim l’entrepa, el refresc i l’estrafolària bossa d’obsequis (on hi havia una cinta per penjar el mòbil, un boli, un bidó, un ‘buff’ de super garrafón, i al loro: un tetrabrick de Caldo Natural Aneto!!). Fem una mica de tertúlia de les anècdotes de cadascú i cap a casa, molt contents de la pedalada.

Pels que encara no esteu avorrits del rollo que he fotut, encara podeu perdre una mica més el temps mirant els nostres caretos pujant les rampes del traçat. Salut!!