DIUMENGE 29 GENER: CARME

Aquest diumenge ens hem trobat sis ecos: el Kiko, el Ramon, el Jaume Xaus, el Jaume Tort el Josep Maria i l’Artur en un dia, que sobre el paper es preveia bastant fred. Comencem la ruta pujant pels dipòsits de  Vilanova, i després en direcció cap a Carme, que és on haviem d’esmorzar. Com que la ruta és molt curta decidim que avui improvitzarem a l’hora de triar els camins i així també ampliarem la base de dades de corriols i senders. Així doncs aviat abandonem la pista i ens comencem a posar per qualsevol lloc on l’espessor de matolls disminueixi, fet que no sempre implica que hi hagi un corriol!! La veritat és que ens surt prou bé i mica en mica anem avançant. Quan arriba algun moment de dubte, el mestre Comaposada ens il·lumina amb una nova màxima del mountain-bike: si hi passa l’aigua, hi passa una bici!!! Li fem cas i desapareixen  els llocs impossibles. Hi passa l’aigua?Doncs ens hi tirem nosaltres també! Bé, és de justícia dir que també en algun lloc hem hagut de posar algun peu ( ja mirareu el track del Josep Maria).

Enllaçant corriols aviat arribem a Carme, on en un dels últims reptes tècnics el Ramon ens fa una demostració de com pujar una “paret” i caure amb elegància i estil.

Un cop al bar agafem forces per la segona part, que promet emocions fortes.

Després enfilem cap al cementiri fent una pujada breu però intensa per pista, i d’allà passem per la cantera, on ja dominem per no fer saltar l’alarma. M’agradaria dir que vem vorejar-la, però millor que mireu les fotos…Després pugem cap al cementiri d’Orpí, sense ni imaginar-nos què ens espera a partir d’ara! Ens torna a agafar la vena exploradora, i comencem amb una baixada que de seguida es impossible de fer ni a peu! Arribem a Sant Càndia i de seguida pugem a la carretera de Carme, però en l’altre direcció fins a tornar a tirar-nos per una camí que ningú coneix, i que continua en un corriol molt xulo….fins que s’acaba. Llavors toca empènyer un tros la bici. Enllacem camins molt trencats que fem durant uns metres fins que s’acaben i així varis cops. Sabem que pasada la muntanya que tenim davant hi ha la pista de la censada, però estem enmig del bosc sense cap camí practicable i totalment desorientats. Se’ns està fent tard i avancem molt lents i sense trobar res, per colmo passem més estona arrastrant la bici entre branques que pedalant. Aviat hem de tirar del mòbil amb GPS del Josep Maria per posar fil a l’agulla i després de patir, per fi arribem a una pista, que ens regala una vertiginosa baixada i ens porta ràpidament al nucli antic de Montbui. D’aquí ja fins a casa per asfalt, que per avui ja hem inventat prou!

Arribem pasades les dues del migdia, amb la sensació de no haver estat mai tant perdut a costat d’Igualada, però contents d’haver fet una ruta diferent i molt entretinguda.