DIUMENGE 17 JUNY: CASTELLOLÍ

Ja ha arribat!!! Ja està aquí la crònica més esperada de l’any!!! Bé, potser no era la més esperada però segur que la que més s’ha fet esperar si… Per questions d’agendes massa apretades i una mica de falta de coordinació havia quedat penjada, però no oblidada, aquí va!!:

El diumenge 17 de Juny ens trobem el Kiko I “el incombustible”, el Josep Maria i jo, l’Artur. Ens posem  una mica al corrent d’assumptes varies i emprenem amb força cap al Puig Aguilera pujant pel sender que fa la Z i, com sol ser normal, els tres acabem posant algun que altre peu!

Un cop a dalt baixem per l’altra banda fins a parar al Clot de Sant Feliu. Pasem per costat d’una tètrica casa que sembla que de nit ha de fer bastanta por… i de dia també perque surten un parell de gossos a donar-nos la benvinguda. Manxa en mà per si s’acosten més del compte passem pel mig  fins que surt l’amo alertat pels lladrucs i sembla mosquejar-se perque nosaltres intentem espantar-los, encara haurem de demanar-li perdó, no te jode…

Continuem enllaçant camins pisters fins que arribem a Castellolí per la part del darrere i sense aturar-nos pugem fins al Castell. Cal destacar que el Josep Maria des que vé amb l’Scott Scale en comptes de la seva All-Mountain és altre pujant, com apreta!!). Un cop al castell de Castellolí  trobem una ombra esplèndida on fem foto i esmorzar. Amb la panxa plena  ens orientem cap a la Pobla començant la part interessant del traçat: més senders i alguna trialera. A mig camí ens creuem un parell de vegades amb el traçat d’una carrera júnior de motos d’enduro organitzada pel MCI. Ens quedem bocabadats al veure com  tots els nanos-pilot reben unes esbroncades increïbles dels seus pares-motxilers cada cop que feien algun petit error.  Tot i no veure’ls-hi les cares pel casc i les ulleres feien ben bé la pinta de morir-se de ganes d’enviar sons pares i les p**es motos a prendre pel cul!! Jajaja.

Bé un cop arribats a La Pobla parem a la font a omplir els bidons i enfilem cap als dipòsits, una pujada no molt forta però si contínua que es fa dureta sota el sol que cau. Aviat arribem als dipòsits, només toca fer la ràpida baixada i de seguida enllacem Vilanova, La Masia i a través de camins arribem a Can Macià i finalment a Òdena, on arribem després d’haver fet més de 41 km i 829 m. de desnivell positiu, i encara amb temps de seure i prendre algo junts abans de despedir-nos!!