CAMÍ DE LLEVANT

Diuen que aquell qui ha fet el camí de Santiago hi acaba tornant d’una manera o altra . Em puc donar fe. En el meu cas, és  la quarta vegada que em proposo viatjar per aquest itinerari ibèric i, de nou, sobre la bicicleta ,o la mula , com l’anomeno després de carregar-li tot l’equipatge que m’enduré en les alforges. En aquesta ocasió, disposo la sortida des de la ciutat de València  i amb la companyia d’un altre integrant d’aquest viatge per l’Espanya profunda com el  veiem, en Joan Prieto, un company de la feina amb nul·la experiència en aquests afers , però amb alta motivació i molt desconeixement d’on es ficava.  Vam iniciar la sortida el 29 de maig amb la tranquil·litat   que dóna  un diumenge i amb l’eufòria present  de la victòria del Barça el dia anterior i la nit curta viscuda.  Les fletxes grogues habituals de qualsevol camí de Santiago menen la nostra direcció i d’aquesta manera ens atansem a l’Albufera valenciana i la xafogor i mosquits que impregna la zona. Per pistes asfaltades recorrem grans extensions de camps de fruiters on  no dubtem a proveir-nos d’alguna fruita , un xic verda o acabada de sulfatar com anuncia un cartell més enllà. El camí és ample i pla  i fa que arribem a Xàtiva, la nostre primera parada, amb antelació per descansar en un antic palau episcopal reconvertit en alberg.  La segona etapa de la ruta comença amb un temps també xafogós i el camí avança per pistes de terra que ens fan  guanyar alçada. Fins i tot, hi ha algun tram de sender que tira amunt , que  trenca la monotonia i que fa posar els peus a terra al meu inexpert acompanyant, descobridor d’una nova manera de patir estant de vacances! Pe més inri, el camí, que és capritxós, ens condueix  sempre a les esglésies de tots el pobles que ens trobem, moltes al capdamunt del poble. I fi d’etapa a la Font de la Figuera , ja a uns  340 m del nivell del mar. Passem la nit en l’alberg municipal ( uns antics vestuaris de la pista poliesportiva) i  a l’endemà afrontem la primera etapa de muntanya, l’ascensió  a l’altiplà central ( la meseta ) en terres de  la Manxa. I sí, en efecte. L’altímetre no para de comptar  mentre anem seguint el camí que ens porta cap a Almansa i després per les vessants  de la Sierra del Mugrón on  la única ombra era alguna alzina i els conills jugaven a creuar-se  davant nostre en un nombre que si l’haguéssim contat arribaria al miler. Obres que fan desviar-nos enormement , equivocacions absurdes i errors de senyalització la converteixen un una jornada dura i  extenuant fins al poblet d’Higueruela a 1021m, de ple en l’altiplà es pot dir i que significa que les següents etapes seran planes , mentre no arribi la serra de Gredos.  Quart dia i  l’etapa s’inicia amb pluja que ens desllueix el matí i no s’aclareix el dia fins arribar a Albacete , a la qual fem una visita turística ràpida sobre les nostres muntures.  Per pistes de terra que es perden en un horitzó que no té fi , pedalegem rodejats de camps de cereals sota , ara, un Sol de càstig que endureix el fang del matí i fa grinyolar  els ginys de les bicicletes.  Assolim Roda i ens meravellem de poder passar la nit a la plaça de toros de la ciutat on netegem les bicicletes i gaudim del descans d’una “faena” ben feta en l’etapa del dia.  Si l’etapa anterior fou llarga, la del dia següent aconsegueix ser la més llarga amb desorientacions constants, fletxes que ens fan equivocar de direcció , quilòmetres de més que no apareixen en la guia i tot sempre per pistes de terra polsoses i un Sol de justícia.  Traiem dos lliçons  aquell dia, que Las Pedroñeras és la capital mundial de l’all ( ni idea tu) i que al Toboso, a part de les figures omnipresents del Quixot i Sancho hi ha també la de Dulcinea, la seva casa, el seu local preferit, etc.   Ah! I que és menja excel·lent.  Amb un traçat similar , pla i recte, el dia següent ens plantem a l’hora de dinar a La Mora, a les portes de Toledo, per visitar aquesta ciutat històrica  amb el temps que es mereix a l’endemà.  A La Mora, però, hem de dormir en hotel perquè no hi ha alberg, cosa que sí posa en la guia i que ja és la segona pífia que hi trobem. Res , habitació neta amb bany propi i televisió, l’única molèstia es posar-se d’acord en què veure a la tele. A l’endemà, com he dit, assolim Toledo ben d’hora per canviar-nos d’indumentària i posar-nos la de turista amb el seus complements , càmera de fotos en una mà, mapa en l’altre i típic massapà de la ciutat en boca. Ciutat amb molta història per posar-nos al corrent en un dia, però que , en certa manera, vam poder viure-la en dormir en el castell de San Servando, ara reconvertit en alberg juvenil.  Deixem Toledo encara dormitant, és diumenge , bona coincidència per abandonar-la en bici i ens encaminem cap a la comunitat de Madrid i, per tant, el centre de la península.  Trobem distints bancs de sorra que ens fan trontollar, amb  alguna caiguda divertida, i passem per poblacions que contenen  algun castell o alguna cosa que s’anomena així. A la llunyania ja albirem les ondulacions del sistema central i la serra de Gredos. Aviat, guanyem altura, encara que per carretera que el camí es perd per finques de pastura i no tenim ganes de saltar tanques i córrer davant d’una vaca. I arribem al nostre destí aquell dia que és San Martín de Valdeiglesias , a 50 km. de Madrid. Fem nit en el pavelló municipal  dutxant-nos en el vestuari de noies ( és cert això que diuen que fan bona olor)  i dormint sobre matalassos. En despertem aviat, incòmodes pel nostre projecte de llit i també inquiets per encarar l’etapa reina:  dos ports de muntanya, el Arrebatacapas i el Boquerón abans d’arribar a Àvila. Encara que tenim el consol que el temps aguanta i només hi ha 50 km.  Som-hi, doncs, sense pensar-s’ho gaire perquè no hi ha alternativa. Pugem bé el primer port per carretera i animats per la gesta decidim continuar un tram pel camí. Malaguanyat ! El camí és impracticable per la bici i ens passem una bona estona arrossegant les bicis  costa amunt i el temps i també el mal temps se’ns tiren a sobre. Una vegada aconseguim tornar a la carretera ja comença a ploure i ja no para. Fem l’ascensió al segon port , més llarg i més feixuc, caient un ruixat que ens nega la visió i que no s’atura  fins que arribem a Àvila, xops , famolencs i morts de fred. No obstant, tot passa quan trobem l’alberg i ens posem còmodes. Amb l’ajuda del Sol que surt a la tarda podem , fins i tot , assecar la roba. Al vespre,  tornem a mullar-nos, però són les nostres goles amb el vi d’acompanyament d’un bon chuletón d’Àvila. I  de postres, yemas de Santa Teresa, no és per menys. Deixem Àvila amb un cel gris que no tarda en descarregar  i vista l’aigua caiguda i la que està caient fem l’etapa per carretera amb molt de vent i fred. Per sort, la cosa va a la baixa i anem abandonant el sistema central per dirigir-nos a terres més baixes. Acabem l’etapa a Medina del Campo on ens portem una altra decepció per part de la guia, que deia dormir en convent de les germanes carmelitas i , en canvi, era de los hermanos carmelitos. Un gir a la clau de la porta  per no témer cap aparició i passem tranquils la nit.   L’última etapa es presenta també plana i l’encarem rodant per camí fins que diem prou de tant fang i ens posem per carretera per assolir la ciutat de Zamora i fi del viatge. Una ruta que esperem acabar amb el tram que ens falta fins Santiago en una pròxima ocasió els dos membres de l’expedició: David Rubio i Joan Prieto. De moment, 844 km. i tot el que hem viscut i que he intentat resumir el millor possible.