VIATGE A SARDENYA

Després de portar unes setmanes amb molèsties al turmell dret i d’haver de veure l’Anbaso d’Òdena des de la distància, per fi les millores en la zona afectada es comencen a notar a base de  repòs estricte.  Així que amb moltes ganes d’agafar la bicicleta i abans de què finalitzi  l’estiu , m’embarco cap a l’illa de Sardenya per fer-hi una de les habituals rutes amb alforges que tant m’apassionen.  

El dia 11 de setembre desembarco en Porto Torres després de 12 hores de trajecte i , es clar, amb ansietat  d’estirar les cames totalment. Aquell dia , doncs, comença oficialment el meu primer viatge en bicicleta per una illa de la que he sentit anomenar per la fama de les seves platges , a veure si és veritat. La primera etapa em porta fins a la ciutat costera de l’Alguer ( Alghero) , amb els seus carrers en català i els seus cartells també en llengua de Pompeu Fabra, però d’accent italià en els carrers.  Visito des d’aquí  el cap Caccia i m’apropo a la grotte di Nettuno. Tot llueix amb un Sol esplèndid, el mar es mostra plàcid amb  tonalitats que van del blau marí al verd turquesa i la temperatura de l’aigua està òptima. No és gens fàcil mantenir-se sobre la bicicleta amb aquesta temptació i , es clar , el banyador fa de culot.   Resseguint la costa vaig fins el sud, amb un traçat que serpenteja entre penya-segats i que posa les coses dures, sobretot, amb la càrrega a arrossegar. A Bosa , un encantador poblet mariner  sobre una cala rodejada de turons. Posteriorment, la cosa s’empina encara més per coronar Cagliari , apartat de la costa. Molt desnivell per una sola jornada. Cal , a més , tornar a la línia de la costa i les seves aigües  transparents. La carretera , per sorpresa, agafa el camí de baixada i condueix al poblet coster de Santa Caterina de Pittinuri i a la platja de Is Arenas, la platja amb les majors dunes de l’ illa.  A partir de llavors, la cosa es suavitza i la planura agafa el relleu. Estic a prop d’Oristano i faig una visita a la península de Sinis i les seves llacunes, fins a assolir l’extrem amb el cap Tharros. Visita al golf d’Oristano i a la platja de Torregrande , una infinita llengua d’arena amb alguns pocs afortunats i que s’arriba des de la ciutat per un magnífic carril bici. Quin luxe! La costa continua , però em decideixo a creuar l’illa per gaudir també de la costa est. La intenció  està en sortir del nivell del mar i arribar a passar vora del poble més alt de l’illa, Fonni,  a 1000m, en una sola jornada. No obstant, l’ascensió és gradual i la cota màxima que assoleixo és de 925m per quedar-me en un poblet de nom Gavoi entre les muntanyes de l’interior.  A l’endemà, toca acabar de creuar l’illa i amb més problemes dels esperats, aquest coi d’italians o no posen  cap rètol o en posen masses produint  confusió,  passo per Nuoro i fins a Dorgalli, al capdamunt d’un dels múltiples turons que esquitxen l’illa. Allà , em diuen que cala Gonone està darrere d’una penya, però que tranquil que hi ha un túnel. Així és, i passat aquest un descens de 6 km. fins la vila homònima  ancorada  en la  cala. Un indret molt turístic i que deu estar molt animat en temporada alta , però que ara està plena de jubilats i jo.   Al dia següent començo per remuntar els quilòmetres de baixada, quin remei  no hi ha altra via d’accés. Posteriorment, la carretera pren una direcció recte amb contínues pujades i baixades i paral·lela a la costa. Això, que tinc una gran visió del golf d’Orosei.  Passo per vil·les costeres com la Caletta i Budoni que semblen rèpliques amb les seves platges, edificis d’apartaments i xalets de costa. Assoleixo Òlbia, ciutat mitjana i porta d’entrada de la costa smeralda , però ja en tinc prou de tanta costa i giro cap a l’interior. M’havien dit que hi havia per endavant pianura , però amb un dia totalment ventós, ennuvolat i plovisquejant només trobo pujada rere pujada. Amb paciència i ben abrigat arribo a Témpio Pausánia, situada com no podia ser d’altra manera al capdamunt d’un turó. Continuo al dia següent amb un temps més apropiat per anar en bici i després de creuar un cinturó de muntanyes assoleixo la costa nord amb Castelsardo, primer i Porto Torres de nou amb temps suficient per fer un últim bany i prendre el vaixell de tornada.

Una illa paradisíaca en platges i per tombar-se al Sol fins a la sacietat , però no tant per moure’s en bicicleta: carreteres estretes, en mal estat , mala senyalització i molts fittipaldis. El millor: el bon temps, el menjar i la facilitat d’entendre’s amb els indígenes de l’illa.